Sabeu per què es va inventar la cançó de Plou i fa sol?

Hi havia una bruixa que vivia sola en un bosc solitari. Tenia uns cabells preciosos, però molt arrissats i no tenia cap pinte per pentinar-se’ls i amb els dits no li quedàvem com ella volia per això , el dia que plovia procurava no sortir, ja que tenia por que si se li mullaven li quedarien pitxor, però un dia la bruixeta va mirar per la finestra i va veure que feia sol, així que va sortir confiada, però quan va arribar al carrer va veure que plovia…i que els seus cabells, al mullar-se agafaven una lluentor molt maca i que al passar-s’hi els dits encara li quedàvem millor…Així que va començar a cantar: Plou i fa sol…les bruixes se pentinen…Millor us poso un enllaç de la cançó que jo canto molt malament, ehhehe

A cantarrr!!!!

http://www.youtube.com/watch?v=dKotl2K1JJU

El tió màgic de Nadal.

Avui aquesta bruixeta Pallaresa del Timó ha tornar a obrir la torre del somnis i vet aquí el que ha sortit:

Jo era molt petita, tant que els records no els tinc gaire clars. No em feu dir l’edad que tenia, dos o tres anys. La meva padrina Celístia em va explicar que lluny, molt lluny, dalt de la muntanya hi havia un arbre màgic que cada any li creixerien unes rames que als voltants de Nadal prenien vida i baixaven a les cases dels nens i nenes per cagar regalets, si havien fet bondat. I que quan arribes estaria mort de fred i de gana, que l’havia de tapar amb una manta i donar-li menjar i arribada la nit de Nadal em cagaria llamineries i petits regals.

I ja sabeu que les padrines sempre tenen raó…i al cap de pocs dies va arribar el tió a casa meva. Vaig fer el que em va dir i la Nit de Nadal va regalar-me moltes llamineries i coses.

També em va dir la padrina que quan els infants creixen ja no baixa. Només torna a baixar quan aquells nens i nenes han crescut i torna a haver infants a la casa.

I és veritat, quan vaig créixer vaig estar un temps sense veure’l i quan va néixer la meva filla va tornar, al créixer ella va tornar a desapareixer i ara torna venir per la meva néta.

I em sembla que és el mateix. Fa la mateixa careta de trapella que feia el meu.

Així que bruixetes i bruixots…el Tió de Nadal va on hi ha un cor d’infant pur i innocent.

També em va dir la padrina que si de grans deixem sortir l’infant que tots tenim dins, la Nit de Nadal podem demanar un dessig…i el nostre Tió Màgic ens el farà realitat.

Ja m’estic pensant el desig per aquesta propera Nit de Nadal…I vosaltres? A pensarrr!!!!

Cal Plou i fa Sol.

 

Al Pais de Plou i fa Sol...hi vivia una fada molt maca,dolça i amorosa, que es deia Susina,i es va fer amiga d' una petita bruixeta trapella ,jugaven i s' entretenien volant i empaitant papellones i explicant-se acudits que els havia ensenyat un amic mag molt simpàtic....pero , van fer enfadar una fetillera, molt mandona que vivia en una cabana propera i... tant enfadada que estava, va fer un conjur per transformar les dues amigues en bruixes, i perque no fesin soroll , a una la va fer tornar de ceràmica i a l'altra la va ficar dins d' un rellotge.Les va deixar amagades sotes les fulles del bosc dels supirs encantats i els va dir que fins que no passesin 21 llunes plenes no les aniria a treure...pero un moix mallorqui que era molt curiós, es va sospitar alguna cosa i va demanar ajuda a la seva bruixeta de capçalera que era d' Alaró , - bruixa maca... no podries anar a buscar la fada i la bruixeta al bosc ?-em sembla que estan sota un card lila , la bruixa bona es va compadir del moix, i a la vegada va demanar ajuda a un amic mig bruixot que coneixia, entre tots van rebuscar per la padra fins que les van trobar.Molt contents van pujar cap al turó de l' Amor i l' Amistat, on el Senyor del Castell els va convidar a xocolata amb melindros ,i els va ensenyar el verdader tresor d' aquell indret màgic, , un cor vermell ple d' Amor de Veritat i una col.lecció de barrets de bruixes bones ,de la seva familia.

I vet aqui un gat i vet aqui un gos.. aquest conte ja s' ha fos !

La bruixeta cosidora.

 

Una bruixeta viatgera es passejava un dia per Estocolm i va veure la de la foto en una botiga i li va fer un senyal perquè entrés.

Les 2 bruixetes es van entendre perfectament , sense parlar la mateixa llengua…La bruixeta d’Estocolm li va presentar follets, fades i altres bruixetes…i li van explicar que ells ajudaven a les cosidores a fer bé les coses i que estaven en contacte amb santa Llúcia perquè els guardès la vista.

Avui és santa Llúcia, patrona de tots els oficis d’agulla: Modistes, brodadores, sastres, tapicers …i dels invidents.

Així que aquesta tarda és costum que les cosidores anem de festa. Primer enem a posar llum a la patrona…després a berenar o a sopar amb les altres companyes.

I aquesta bruixeta cosidora…i les altres que hi ha la pàgina avui no cosiran ni un botó…i se’n van…avui més que mai…Avolarrrrrrrrrrrrrr!!!!!!!!!!!!!!

Motiu de divorci?

 

Un dia un bruixot va anar a veure al seu bruixot-advocat i li diu:

_Em vull divorciar. Ja no aguanto més la meva bruixeta!

L’advocat, que era amic li diu:

_Però, avere si tu i la teva bruixeta sempre heu estat molt units. Vols dir que no ho podeu arreglar?

_Que no…de cap manera. Ja no puc viure en aquella casa. Saps que últimament fa molta mitja i ganxet?

_Si, però. Per això et vols divorciar. Ha conegut algun home per allí i et posa les banyes?

_Noooo, pitjor! Ultimament fa tapets per tot, damunt de la taula, pel llit, damunt del sofà, però avui he entrat al bany de la nostra habitació…i quan he vist el que hi havia posat he anat a l’altre i també m’hi trobo el mateix. No veus que no puc ni ca…a gust en aquella casa?

Aquí et porto la foto de prova. No creus que tinc raó pel divorci?

L’advocat en veure la foto va dir…Hi parlaré i si no es modera amb les seves arts..et tramito el divorci desseguida.

Què en penseu vosaltres? Heheh..A volar!!!!!!!!!!!!

La fadeta del llibre màgic de les golfes.

Aquella tarda de tardor la bruixeta Pallaresa del timó va anar a buscar a la fadeta Ratolina al cole, ja que sa mare estava pentinant a les bruixetes veïnes amb el pinte de plata.

Quan van arribar a casa, després de berenar la Ratolina li va demanar a sa padrina que obris els somnis amb les claus màgiques de la torre…i vet aquí el que va sortir:

_Mira, ratolina…avui sortirà la fadeta del llibre de les golfes! Li va la la bruixeta Pallaresa del timó a la seva néta.

_I qui és aquesta fadeta?

Un dia, quan la padrina era una mica més gran que tu…una tarda freda de tardor, remenant per les golfes va trobar un llibre vell, però molt bonic, amb uns dibuixos preciosos.

El vaig baixar a la meva habitació, allí li vaig treure la pols i el vaig començar a fullejar…Hi havia uns dibuixos de boscos, de follets, de mags i fades, però al bell mig del llibre hi havia una fada molt petiteta…molt petiteta, ho era tant que no podia llegir les lletres, per ella enormes, del conte que estava…i em va dir:

_Estic trista perquè sóc la protagonista del conte i no sé que he de fer…amb aquestes lletres tan grans em perdo!

Pobreta fadeta, tenia raó….Jo era petita i no sabia com ajudar-la i vaig anar a demanar consell a la meva padrina, la Celèstia…i em va dir:

_Doncs li dibuixes un llibre més petit…a la seva mida i li ho poses a les mans!

_Si, però no podré posar-hi les lletres tan petites, padrina! Li vaig dir.

_Si, dona…tu li dibuixes i la màgia del llibre ho acabarà de fer tot…

I ho vaig fer…vaig agafar un llapis i vaig dibuixar-li un llibret a les mans…i com va dir la meva padrina…la màgia va venir sola…la fadetava va poder llegir la seva pròpia història i va ser feliç.

_I quina història va llegir la fadeta? Va dir la Ratolina.

_Doncs, aquesta ja l’haurem de deixar per un altre dia…Ja et vaig dir que aquestes claus només obren la porta d’un somni cada dia…i aquest que parles és un altre…

Les claus dels somnis.

 

Un dia la fadeta Ratolina, era a casa de sa padrina, la Bruixa Pallaresa del Timó.

Aquell dia sa padrina endreçava calaixos i això de tafanejar coses velles li encantava a la Ratolina.

En un calaix van trobar una cartera vella..la padrina li va dir que era del seu repadrí…a dins hi havia uns documents vells. També van trobar una capseta on hi havia collarets i arracades molt antigues…i la gran troballa va ser unes claus…unes de més grans que les que la nena tenia costum de veure.

_Què obren aquestes claus, padrina?

_Obren la casa dels somnis, ratolineta?

_I com podem anar a aquesta casa?

_S’hi pot anar de 2 maneres, dormint o tancant els ulls mentre algú t’explica coses. Vols que t’expliqui coses de la casa que obrien aquestes claus?

_Siiii, va dir la nena…i va tancar els ullets.

Doncs…en aquesta casa hi vivia la padrina…amb la seva mare i els seus padrins…Tenien gossets i gatets…hi feien niu les orenetes, els pardalets…i un xut i una meuca.

La padrina de petita sempre jugava amb els animalets…Un dia saps que va passar? Quan la padrina era joventa va convidar a berenar a unes amigues a la torre…els teus repadrins no hi eren. Vam berenar, però a mitja tarda va venir tempesta, el cel es va quedar tot fosc…molt fosc i va marxar el llum.

Totes teníem por…ens vam quedar al menjador…i al cap de poca estona vam sentir soroll en una altra habitació…

_Rec, rec, rec…

Ja ens totes esfariades…però havien de saber d’on venia el soroll…i vam encendre una espelma…i totes en fila i agafades de les mans, vam anar a escoltar a la porta de l’habitació on sentíem el soroll…i quan vam escoltar bé sentim: Meuuu, meuuu….Ara el gat que s’havia quedat tancat!

_Hehehhe, va riure la nena. I per un gat vau tenir por?

_Siiii…ja ho veus…per un gatet que era el meu amic i que jugàvem cada dia!

_Doncs saps padrina, que eres una mica poruga?...Va dir la nena.

_Si, filla…era petita…que hi vols fer?

_ I jo no puc anar a jugar allí amb els teus gossets i gatets?

_No filla…la torre ja no hi és…ara només hi podem a jugar amb somnis…Un altre dia t’explicaré una altra cosa que ens va passar…un dia que la meuca cantava de nit, però serà un altre dia, ja que aquestes claus només obren un record cada dia…

I des aleshores que la Ratolina li demana a sa padrina que obri la porta dels somnis…

I per avui ja hem tancat la porta…així que anem…Avolarrrrrrrrrr!!!!!!!!!!!!

( Les claus de la foto són realment de la torre on va néixer aquesta bruixeta i us asseguro que obren molts records bons per a mi)

 

EL mirall i la fada.

 

Per un bosc amagat per aquests mons de Déu hi havia una fada i un follet.

La fada deia que tenia ganes d’anar a altres boscos i conèixer altres éssers màgics, però el follet, que era un gelós i un trapella li deia que era una fada lletja i que no la voldrien.

El follet ja la mimava, la cuidava, però sempre que s’atança al riu…no deixava que l’aigua parés quieta. No volia que la fada veges la seva imatge refletxada.

Un dia la fada va fugir…ella tenia moltes ganes de conèixer altra gent i de veure món…i tan li feia que fos maca o lletja.

Cansada de caminar va seure en unes herbes i allí va trobar un mirall…Aleshores va veure que de lletja no en tenia res i que el follet l’havia enganyat.

Així que el follet trapella es va quedar solet al bosc per no dir la veritat.

El conillet bruixot.

 

Fa molt de temps…o en fa molt poc, això tan se val es van reunir a una caseta d’un bosc màgic una colla de bruixots. N’hi havia del Nord, el de mar, de Llevant i de Ponent.

Van parlar de bruixetes maques i comparar encanteris…mentre bevien cervesa calenta i altres licors dels seus.

Quan la cervesa i els licors van fer efecte tots van voler fer el millor encanteri. El bruixot del Nord volia picar de dits i que els Països Catalans ja fossin independents, però no se’n va sortir. El de Mar volia que mai hi hagués cap naufragi ni mala mar, però tampoc se’n va sortir. El de Ponent o Senyor del Castell demanava la felicitat per tothom , però tampoc ho va poder aconseguir plenament. I quan li va tocar el torn al de Llevant…que és qui havia begut més cervesa calenta…va demanar ser un conill. Què per què un conill? Doncs no ho sabem. El cas es que va començar a botar i botar i botar…sence esma ni control, fins que es va fumbre un cop en un arbre i és va tornar el bruixot de sempre…amb un bon mal de cap…tant pel cop com per la retxaca.

Així que recordeu bruixes i bruixots…Si beveu no feu encanteris. A volarrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!!!!!!!

 

El Marrameu.

A aquesta bruixa li va explicar una altra de més vella que fa molts anys hi havia dos gats, que jugant al camp es van trobar una flauta…de casualitat ( ja sé que penseu que era un ruc, però aquella era una altra flauta i un altre camp)…Amaga entre unes herbes.

Als gats els va fer gràcia i no van parar fins que la van aprendre a tocar ( no com el ruc que només va bufar) . Els va costar un temps, però al temps de les castanyes…van aprendre a tocar la cançó del Marrameu…i va agradar tant que es va fer popular, entre els gats i els infants, per això quan arriba la tardor sempre cantem:

http://www.youtube.com/watch?v=QgDOkE9dHJo

L’escala de flors.

 

Un dia la fada Evelyne, passejant a la vora del Segre va trobar una escala plena de flors que no l’havia vist mai.

_Caram que deu fer aquí aquesta escala i on deu anar?

I va començar a pujar-la…a cada esglaó es trobava flors a quina més bonica…Quina varietat de roses, blanques, roses, grogues i rojes!

I va pujar uns esglanons més…Ara margarides…que boniques totes!

Una mica més amunt…un paradís d’herbetes aromàtiques…romer, timó, espigol…quina bona olor!

_Mira…aquí hi ha  tulipes i bouganvilles…les que més m’agraden!

_Allí dalt hi ha gladiols! Quin bé de Déu!

Era tot un plaer per la vista i l’olfacte! Mai havia vist tantes flors…i anava pujant..com més amunt més maques i oloroses!

Al cap de munt de tot…va trobar tota una varietat de flors blanques…un llac amb altres fades i una pau i amor immens.

_Em puc quedar aquí amb vosaltres? , va preguntar l’Evelyne.

_I tant que si! Ara t’has de quedar aquí a cuidar amb nosaltres aquest jardí màgic.

I des d’aleshores que és allí, feliç i contenta cuidant les flors, però ara ja no són totes blanques…n’hi ha posat de més colors…Diu que dóna més alegria.

El gripau.

 

Un dia la fadeta ratolina va entrar a la cuina de la caseta a buscar-se un suquet de préssec i va trobar un gripau enfilat al marbre del costat de la nevera:

_Què fas aquí tu?

_No t’espantis, només he entrat perquè tinc fred, li va dir el gripau, que tenia ulls tristos.

_Estàs trist per què tens fred? Tampoc no en fa tant, home! Li va dir la fadeta.

_No és només el fred de la tardor, aquest no em fa por. És la fredor de l’ambient, de la gent que es discuteix, la qui no té feina i qui pateix.

I la fadeta…va anar a buscar a sa padrina, la bruixa pallaresa del timó i li va dir:

_Padrina porta un abric pel gripau que té molt fred!

_Nena que dius? Un gripau , que té fred? Ai, quina imaginació que tens!

Però quan la bruixeta pallaresa va arribar a la cuina va veure al gripau…un gripau que parla! Però en el bosc màgic tot és possible…i la bruixeta li va dir:

_Avere gripau…explica’m que et passa!

_Ja li he explicat a la nena. Tinc fred, per la fredor del poc amor que hi ha al món...

_Caram…doncs nosaltres sols no podem arreglar el món, gripau…ni totes les bruixes, fades, animals i herbes d’aquest bosc podem.

_Però si fem córrer la veu i els demanem als habitants dels altres boscos que ho intentin si que ho aconseguirem, oi? Va dir el gripau…

Aleshores la bruixeta pallaresa va anar a buscar als altres habitants de la caseta…totes les bruixes ,bruixots, follets, els gats, els xuts i la meuca…però a l’únic que no va trobar va ser al bruixot tocapebrots. No li va estranyar gaire..potser havia anat a curar alguna fada maca al bosc veí..o ha espantar amb el bastó als follets. D’ell se’n podria esperar qualsevol cosa: Bruixot jove, pa tou!

Els va reunir tots a la caseta..amb el gripau al mig…i van parlar de com arreglar el món, però no es posaven d’acord.

_Ningú s’hauria de barallar amb ningú, va dir la Maria!

_Tothom hauria de respectar-se, va dir el senyor del Castell!

_Tots hauríem de fer-nos favors sense esperar rebre’n, va dir la bruixeta herbolària.

I aleshores la fadeta ratolina…va i li diu a sa mare, la bruixeta del pinte d’or:

_T’has fitxat que el gripau ja no té fred…i ningú li ha portat cap abric?

_Si, filla…li hem donat calor entre tots…i ara ja no té fred!

_Gurrac, gurrac…ja no tinc fred…i ja estic fins als pebrots de ser gripau!

I sabeu qui era el gripau? Siii…el bruixot tocapebrots, que va voler fer-nos reflexionar que entre tots podem fer pinya per fer un món una mica millor.

I amb aquests contes i llegendes, receptes d’herbetes…i tocant-vos una mica els pebrots les bruixetes de Plou i fa sol procurem fer-vos la vida una miqueta més agradable.

A volarrrr!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

 

 

El Malcarat del camí de les Bruixes.

A set km de Lleida cuitat, a peu de l’autovia A22 hi ha el camí de les Bruixes.

Allí hi ha unes quantes torres i fa uns anys i vivien unes nenes trapelles, que un dia de tardor van voler jugar a les bruixes.

Per aquell camí passava cada dia un home, una mica malcarat i molt antipàtic, sempre trobava a les nenes torreres * pel camí i mai les saludava..i un dia mireu quina li’n vam fer:

Érem tres veïnes…una vivia al principi del camí, l’altra a la meitat i l’altra aprop de casa de l’home…i vam decidir espantar-lo.

Les tres ens vam disfressar amb un vestit negre i ens vam mascarar* la cara…i ens vam amagar cadascú al camí de casa nostra…

Sabíem molt bé que passava el Malcarat anava cap a casa seva entre dos llums *, sempre anava en bici…i quan va passar per casa de la primera “bruixeta” …se li planta davant i li diu:
_Sóc la bruixa del camíiiiiiiiiii…si vols que et deixi passar m’has saludar!

_Què dius nena? I va arrencar a córrer amb la bici….però uns 500 m més enllà li va sortir la segona bruixeta…que li va dir el mateix:

_Sóc la bruixa del camiiii…si vols passar has de saludar!

Ell encara va córrer més…com diuen les padrines: _Les cames li tocaven al cul!!...o els pedals en aquest cas. Hehehe

I corre que corre ( aquell dia hagués guanyat una carrera) el Malcarat va arribar aprop de casa seva…i li surt la tercerabruixeta i li diu:

_Ja has saludat a les meves companyes?

Ell tot espantat va dir: _Saludar? Què vol dir saludar?

_Ahir bon home…saludar és fer una rialla, dir una paraula agradable. No heu sentit mai la paraula “adéusiau”?

_Si que l’he sentit, però no sóc Cristià…

_Quina excusa més tonta…doncs dieu: A reveure..o simplement bon dia o bona nit.

_Ahhh! Tens raó…noieta…va dir el mal carar…i ja anava a marxar, quan la bruixeta li va dir: _Bona….i ell va contestat: _Boranittttt!

I des de l’aleshores que el Malcarat ja va fer-se més amb els veïns. Sobretot amb les seves amigues les bruixes…però el nom de Malcarat…ja li va quedar per sempre, hehehe

*Torreres= Persones que viuen en una torre o masia.

*Mascarar= Embrutar-se la cara amb alguna pintura negra del negre del cul de la paella.

*Entre dos llums= Tardada, capvespre.

*Malcarat= Persona antipàtica.

El Sant Crist s’ha cagat i ha marxat.

Passat la guerra civil en un poblet situat entre llevant i ponent i entre el nort  i el sud.

Durant la guerra van quedar tan pobres que es van haver de vendre fins i tot el sant Crist.

En aquell poble tenien moltes arnes d’abetlles i cera…i el mossèn del poble va tenir una idea:

“Si cada veí porta una mica de cera podem fer-n’hi un sant Crist, que ens servirà fins que tinguem diners per comprar-n’hi un de millor”

El veïnat va acceptar bé l’idea i tots van portar la cera per fer el sant Crist. El van fer i els va quedar molt maco…i el un diumenge de festa major el van inagurar.

Hi era tot el poble…fins i tot alguns veïns “rojos” que hi van anar per tafanejar.

Quan va acavar la missa molts van anar a posar una espelma al sant Crist, uns per l’ànima dels familiars morts a la guerra i altres per agrair que haguessin tornat amb vida.

I el flamant sant Crist va quedar tot rodejat de espelmes enceses…( recordeu que era de cera) tota la nit.

I a missa primera del dilluns l’escolanet va anar a preparar l’altar…i va tornar cap a la sagristia dient:
_Mossèn, mossén…sabeu que ha passat? Que el sant Crist s’ha cagat i ha marxat!

_Nen que dius? Això no pot ser!

_Que si…viniu!

I el mossèn va anar on hi havia el sant Crist del quan només quedava…un munt de cera la terra que semblava un “paltis”…La calor de les espelmes l’havia fos.

La bruixeta del pinte de plata.

En un lloc màgic aprop d’una serreta on és fa timó va néixer una bruixeta rosseta, (tot i que ara es tenyeix morena )…i molt maca. Va néixer una matinada de juliol estelada…per això li vam posar Celístia.

Ja de petita ella volia pentinar bruixes..però no tenia pinte d’or. Pentinava les nines amb un pinte de plàstic, però no tenia màgia.

De més gran va aprendre a pentinar bruixetes i bruixots…ara ja no eren ninos, però tampoc tenia el pinte que ella necessitava per deixar-los plens de màgia.

Tot i això pentina a totes les bruixetes, bruixots, follets i fades que li van a la seva perruqueria i tots són l’enveja del barri…Qui t’ha pentinat? _Deu ser la bruixeta Celístia, oi? Clar, ja pot ella té mans de plata…i el llum dels estels._Jo també hi aniré demà…diu una altra veïna.

Un dia una bruixeta ratolina va veure a la Celístia trista i va dir a la seva padrina, la bruixeta pallaresa del timó: _Padrina…que la mama esta trista perquè voldria pentinar amb pinte d’or i no en té! I la seva padrina li va contestar: Unes mans de plata han de tenir un pinte de plata..que és del color dels estels…Ara ve el seu aniversari…i li direm al bruixot joier que li faci unes arracades i un collaret que siguin uns pintes de plata..Així ja podrà donar als seus clients més màgia.

I avui que és el seu aniversari…la bruixeta ratolina li ha donat els seus pintes de plata.

I les bruixetes de Plou i fa sol…li desitgem a la bruixeta dels estels que sigui per molts i molts anys…i tingui una llarga vida plena de salut i joia!

Per molts anys, filla!

El lloc màgic de la bruixeta pallaresa del timó.

A les bruixes i als bruixots no els prometis , si no els dons, hehehe

Us vaig prometre que us parlaria d’un lloc màgic…una serreta petitona que hi ha a peu del camí de les bruixes de la Pda Pla de Montso de Lleida.

És una serreta on es fa romer, timó, herba sanguinària i alguna altra herba. Doncs aquell era el meu lloc màgic de joveneta…queda en un lloc molt poc transitat, només hi passa algun veí molt de tant en tant amb el tractor.

Jo hi anava cada divendres sant a collir les herbetes de tot l’any…quan era viva la padrina amb ella…i quan ella va morir jo sola…alli podia estar més en contacte encara amb el camp. Em collia una branca de timó…i l’olorava…em donava serenor. Seia en una pedra i pensava…si estava trista em desfogava…plorava si en tenia ganes…i reia sola si calia.

Aquell lloc sap molts secrets…ja que els hi explicava…i sempre, sempre em va escoltar…i jo diria que aconsellar…ja que mai en vaig marxar decebuda. Quan vaig venir a viure a Lleida cuitat vaig deixar d’anar-hi. Només hi vaig de tant en tant de visita.

Fa poc hi vam anar amb la Remei i el meu home…li vaig ensenyar el meu raconet d’herbetes i ella hi va collir la seva herba…el romer. Jo diria que la “meva serreta” va estar contenta de qui hi anés amb ella…que estima tant les herbes i li va regalar el romer amb molt de gust.

De totes maneres si un dia me’n passa alguna de grossa i em vull…perdre…segur que aniré allí..i aviso a la família que no m’hi vinguin a buscar…ja tornaré…més tranquil·la i serena…amb les piles carregades al meu lloc màgic.

El fantasma juganer.

Aquella tarda xafogosa la Celèstia, el Joel i la Geni es van trobar com cada tarda.

_On anem aquesta tarda? _ Va dir la Geni.

_A les pisicines…va dir el Joel…poc convençut.

_Sempre anem allí , ja n’estic cansada! Va dir la Celèstia.

Aleshores diu el Joel: Podríem anar a tafanejar a la torre abandonada del comte Jaumet.

_Si, home! Va dir la Jeni…i si ens surt el fantasma, què?

_La Celèstia va obrir un ulls com a plats: _Fantasma? Doncs que surti…almenys farem alguna cosa diferent…On és aquesta torre?

_Hem d’anar-hi en bicicleta…és cap al camí de la partida de la Coma, va dir el Joel.

I tots van anar a buscar les bicis i ja els tenim tots camí de la torre del comte Jaumet.

La Geni no estava gaire segura, però per no quedar-se sola a casa…va anar amb ells.

Van fer uns sis quilòmetres fins arribar a la torre abandonada.

_Aquí tenim la torre, va dir el Joel.

La torre, només vista de fora ja no invitava a entrar, tota deixada , amb un herbassar on rienavem les argelagues*.

_Vigileu on poseu els peus que punxen aquestes herbes, va dir la Geni.

_Uii, no cal que ho juris…va dir la Celèstia que s’havia punxat amb una.

Barallat-se amb les argelagues, grama i altres herbes van arribar fins a la porta.

Al costat mateix de la porta ja hi van trobar un…habitant..que va espantar a la Celèstia.

_Ai…surt d’aquí…bèstia fastigosa!!!

El Joel rient: _ A tu ja no et cal fantasmes…et fa por una sargantana?

_Entrem o no? Va dir la Geni. Jo no he vingut fins aquí per veure només argelagues i sargantanes..vull veure si hi ha fantasmes o només fantasmades.

_Mira la qui tenia por i no volia venir, va dir la Celèstia.

I tots van empènyer la porta vella de fusta vella i recremada del sol que no els va oferir cap resistència.

A l’entrar…un altre la Geni va sentir que li feien pessigolles a l’esquena…Aiii, esteu quiets!

Els altres es van mirar: No t’hem tocat! Era una teranyinassa que penjava del sostre i li havia tocat l’esquena…La Geni va respirar tranquil·la.

Van anar mirant per allí i només hi trobaven trastos vells, pols i teranyines.

Ja volien marxar, quan van sentir una veu de nen que deia: _Voleu jugar amb mi???

Tots es van mirar..i es van dir amb la mirara que cap d’ells havia parlat.

Van mirar i van veure com una silueta de nen al seu darrera.

Tots van quedar emporoguits…i abans que marxessin per cames la veu els va dir:

_No us faré cap mal..només vull jugar…aquí m’avorreixo!!

_Qui ets? _Va dir el Joel…amb la veu tremolosa?

_Sóc el Jaumet…i estic trist perquè ningú vol jugar…tothom s’espanta quan em veu!

_Doncs…juguem…a què vols jugar? Va dir la Celèstia…

_A pilota…per aquí en tenim una…va dir…el fantasma…Jaumet.

Van jugar una estona, però el Jaumet…saltava molt i agafava la pilota al vol…aquests fantasmes tramposos!

Al cap d’una estona es van despedir del Jaumet i van tornar cap al poble.

La Geni els va explicar….deien que en aquesta torre hi havia viscut un nen que es va ofegar a la bassa que hi ha més amunt…i els seus pares van abandonar la casa arranat de la seva mort.

Realment el que van veure la colla de joves era el fantasma? S’ho van imaginar? Era simplement un nen que era per allí i tenia ganes de jugar?

La bruixeta que us ho explica no ho sap…és un conte…i als contes tot es pot creure…així que..podeu creure el que més us agradi.

*Argelaga= Una herbota que punxa molt.