El Sant Crist s’ha cagat i ha marxat.

Passat la guerra civil en un poblet situat entre llevant i ponent i entre el nort  i el sud.

Durant la guerra van quedar tan pobres que es van haver de vendre fins i tot el sant Crist.

En aquell poble tenien moltes arnes d’abetlles i cera…i el mossèn del poble va tenir una idea:

“Si cada veí porta una mica de cera podem fer-n’hi un sant Crist, que ens servirà fins que tinguem diners per comprar-n’hi un de millor”

El veïnat va acceptar bé l’idea i tots van portar la cera per fer el sant Crist. El van fer i els va quedar molt maco…i el un diumenge de festa major el van inagurar.

Hi era tot el poble…fins i tot alguns veïns “rojos” que hi van anar per tafanejar.

Quan va acavar la missa molts van anar a posar una espelma al sant Crist, uns per l’ànima dels familiars morts a la guerra i altres per agrair que haguessin tornat amb vida.

I el flamant sant Crist va quedar tot rodejat de espelmes enceses…( recordeu que era de cera) tota la nit.

I a missa primera del dilluns l’escolanet va anar a preparar l’altar…i va tornar cap a la sagristia dient:
_Mossèn, mossén…sabeu que ha passat? Que el sant Crist s’ha cagat i ha marxat!

_Nen que dius? Això no pot ser!

_Que si…viniu!

I el mossèn va anar on hi havia el sant Crist del quan només quedava…un munt de cera la terra que semblava un “paltis”…La calor de les espelmes l’havia fos.