dimarts, 27 de març del 2012

La fada lluitadora.


Pel bosquet de la Mitjana de Lleida viu l’Evelyne…una fada molt maca i molt eixerida.

És una fada, vestida amb un vestit rosa i blanc,  molt simpàtica i amb rialla dolça, juga i cuida els ànecs del riu, rega les plantes, vigila que cap nen es faci mal quan juga pel parc, però un dia el Cel es va enfosquir molt i molt…i va caure una pluja de fang bruta i pudorosa. Pobra Eveyne…li va embrutar tot…els amics els arbres…els ànecs i el vestit..i amb el vestit brut ella perdia poder…es sentia malament, bruta i la marejava l’olor.

Aleshores va demanar consell a un bruixot-sanador  , que era amic del senyor del Castell i li va dir que s’havia de rentar el vestit amb pètals de rosa i flor de presseguer, però no era temps de florir el presseguers i el bruixot li ni va fer florir un per a ella.

Va agafar els pètals de flors i els va comprimir fins a fer un sabó i aleshores es va poder rentar el vestit al riu…i la màgia li va tornar per poder netejar els arbres i els ànecs.

Va passar un temps fent catifes de flors…i brodant senyeres per posar a l’ajuntament de la vila, però un altre mal dia va venir un núbol lleig i negre com el carbó…el cel va quedar com si fos de nit..i va començar a caure pedra negra…Deú meu quina por, va dir l’Eveyne! Però ara ja era més gran i sabia més de màgia i amb la seva vareta va fer tornar la pedra negra amb neu.

_Quin descans! La neu purifica i el bosquet de vora el riu va quedar amb una catifa banca on van venir els nens a jugar durant un parell de dies…i quan es va fondre…tot era net i lluent.

Van passar uns anys més i la nostra fada cada dia es feina més forta en màgia i en sabiduria, els nens li demanaven consells, fins i tot els arbres semblava que la respectaven i l’estimamen, perquè els cuidava molt bé.

Un dia d’hivern es va *“engolfar la boira” i va durar, dies i mesos..i la nostra fada al no veure el sol, perdia cada dia força i va caure malaltona. Els arbres i els ànecs estaven tristos. Sort que un dels nens va avisar el Senyor del Castell..i junt amb la seva dona, que era buixeta van pujar dalt del Campanar de la Seu i van tocar les campanes molt depressa per cridar al vent…I el vent *“d’Aragó” va venir a ajudar-los…bufant molt fort i es va emportar la boira…per deixar pas a un sol resplendit, el qual va retornar tota la força de la màgia a la nostra fada.

L’Eveyne sap que encara que vinguin altres núvols,altres tempestes i altres boires, sempre tindrà els seu amics que l’ajuden i continua cuidant els arbres, els ànecs, vigilant a la mainada i brodant senyeres perquè ondegin orgulloses als llocs ofials de seva terra: Catalunya!

*Engolfar la boira= Boira que dura i dura i dura, més que les piles Duracel, ehhehe.

*Vent d’Aragó= Mastral.

El geni de les golfes de cal Franch.


Aquell dissabte de febrer la colla de Plou i fa sol van anar a la torre de la Lourdes a celebrar el seu sant.

Hi havia la Roser, la M Pau, la Pietat, la Maria,  la Remei, El Javier, el Joan, el Josep, també conegut com el senyor del Castell  i la petita Laia, filla de la M Pau.

Van sopar i poc després va exclatar una tempesta d’aquelles poc corrents al febrer…amb llamps i trons.

Els grans parlavem al costat de la llar de foc, quan van adonar-se que no hi havia la nena.

La Laia s’avorria amb la conversa dels grans i va decedir anar a fer un tomb per la casa…i va arribar a les golfes…un lloc molt devertit per una nena. Hi va trobar mobles vells…una forca de dimoni…i una làmpada que semblava la dels contes…el que ella no savia era que,  desde sempre que hi  havia  aquella làmpada al racó més arraconat de les golfes, però va ser aquella nit de tempesta, quan la Laia hi va ensopegar  a l’ intentar sortir i baixar depressa abans no se n'anés el llum ,quan va sentir un crid de dolor seguit de:

_A vuere si mires per on camines noia!!!!Tants anys dormint i ara de cop i volta et desperten sense cap mirament!!!!!!

_Qui ets? Va preguntar la Laia, amb una veueta de por…

_Sóc el geni i m’has trepitxat el peu, coi de mocosa!!

_Jo no et volia fer mal! Va dir la Laia i va correr cap baix tota espantada.

_A les golfes hi ha un geni, mama! Va dir, a l’arribar a baix sence alé.

_Aveure nena…els genis només són als contes…no existeixen. Seu i calma’t. Mira el foc que bonic…li va dir sa mare.

_Que l’he vist…és a les golfes…t’ho prometo!

Aleshores la Lourdes va dir:

_Anem tots a les golfes i veuras que alli només hi ha trastes vells, alguns potser no saps que són, perquè ja no es fan servir però no hi ha cap geni…Anem.

I ja tenim tota la colla “ d’excurció” cap a les golfes…

Quan van arribar la Laia els va portar on hi havia la làmpada i tots es van quedar bocabadats en veure el geni. El geni feia cara de pocs amics, estava assegut a terra queixant-se del peu tota l’estona ...

_Veus com hi és, mare? Va dir la Laia.

_ I tant que hi sóc! Jo que dormia tan tranquil i va aquesta mocosa ,em fum puntada a la “casa” i em treu de mala manera, però ja no en trec res de queixar-me. Ara he de fer la meva feina així que...ara us he de concedir un dessig…però al ser tanta colla només  en podeu demanar un cadascú…i depressa que no tinc tota  l’eternitat,  encara em fa mal el peu de la xafada que m’ha fomut aquesta mocosa. Va dir el geni malhumorat…

El primer en demanar va ser el Joan, que és més atrevit:

_Voldria que tothom i totdon tingués sempre salut!

_Et consediré la gràcia…a més de viure a Gràcia…de que tu i els altres sanadors pugueu curar a tots els malalts,  ja que si tothom tingués salut sempre seria un desastre per a  la gent que treballa curant.

_El senyor de Castell va demanar al geni:

_Jo demano tenir sonmriures per regalar a tots.

_Doncs a tu et dono aquest nas de pallasso i simpatía perquè la repateixis amb qui estimes.

Després va dir la Roser:

_Jo voldria que a totes les mascotes les estimessin com jo al meu gat Llam.

_Faré que tothom sigui concien de quan pot tenir o no tenir una mascota i aleshores si que tothom les cuidarà com tu el teu gat.

La Pietat va demanar:

_Jo voldria que tothom del món ens estimessim i tenir bona armonia.

_Et concedé que tothom estimi als del seu entorn i així si que hi haurà bona armonia a tot arreu.

_La Maria va dir:

_Jo voldria que no hi hagués pobresa…que tothom tingués diners.

_Et concedeixo que la gent tingui els diners necessaris per viure..així treurem l’envega…ja que tots tindran el mateix.

El Javier va demanar:

_ Jo voldria que tothom tingués sempre bons records.

_Doncs et condeixo que tothom pugui somniar sempre amb coses bones…i que s’acabin els malsons.

La M Pau li va demanar al geni:

_Que cada any ens puguem reunir tota la colla per demanar desitjos.

_L’amistad sempre us fara reunir i els dessitjos si els voleu sempre es compliran.  Recorda que fa més qui vol que qui pot.

La Remei, tota pensativa va demanar:

_Jo vull un gran camp d’herbes remeieres per porder regalar-les als meus amics i que es curin.

_Doncs les herbes remeieres no faltaran mai al bosc ni als marges…tothom les pot cullir i mai el faran pagar…

La Lourdes va dir:

_Jo voldria veure cada nit els estels, com els veig des de la finestra d’aquesta casa.

_Els estels sempre els veuras…només has de sortir al balcó i mirar al cel.

I la Laia va dir:

_Jo també vull demanar un desig!!!

_I tant, mocoseta…què vols?

_Jo vull que la meva mare m’estimi sempre i que mai em deixi…

_Tu ets qui m’ho posa més fàcil…una mare sempre estima…i sempre ens cuida, fins i tot quan ja no hi és des del cel.

El geni se’n va tornar a la làmpada tot coixegant i queixant-se.

Aleshores en Joan va dir:

Tots tenim dins una làmpada màgica, alguns la freguen i la freguen i no tenen sort, altres ja han après la lliçó i els costa poc trobar al geni de la seva màgia. Els bruixots i les bruixes ja anem amb una làmpada incorporada i sabem donar sort a qui falta li fa. Però tots podem ser bruixs i no tots ho contemplen. Per molt que freguin i freguin. No freguen la làmpada que han de fregar, que és la que els bruixs tenim dins. Paraula de bruixot!

I el geni, que no era un geni, si no un bruixot castigat va sortir com un llamp de la làmpada màgica.Per fi lliure!!!!! i la Laia, que s'habia espantat molt es va amagar sota la taula.

 De sobte, el mal bruixot anomenat "Aixafailusions! es va posar a plorar, tant i tant,que començava fer-se un gran bassal al terra.

 La Laia, estava descolocada.. i ara, què passa? No entenia res... i es va acostar al geni-bruixot. I dolçament li va eixugar les llàgrimes amb la vora del vestit. La Laia sense saber-ho va acabar el càstig de l'Aixafailusions, perquè era nena, pura i bruixa.

I la Laia i en Joan tocapebrots, varen anar cap a la finestra mentre el bruixot ara anomenat "compleixilusions" marxava volant amb la seva escombra...i sonava aquesta cançó…dedicada per tots els qui creiem en la màgia:



El tren de la vida.



M’explicava un bruixot vell, que sabia més per vell que per bruixot que tots pugem en un tren el dia que naixem.En el mateix tren hi ha altra gent,gent que, uns seuen al nostre costat, altres en el mateix bagó…i altres en bagons diferents.

Aquest tren para a moltes estacions…algunes persones que anaven al tren baixaran…i altres pujaran…i potser aleshores vindran a seure al nostre costat…o al nostre bagó.

Les persones que seuen amb nosaltres són la família, la parella..els amics, però arriba un dia que el pare i la mare baixaran del tren…a l’estació del més enllà. Un altre dia baixaran alguns amics…per canviar de tren…que els porta a diferent lloc…també pot ser que una parella no segui al nostre costat sempre…que canviï de bagó o que agafi en altre tren.

Nosaltres hem de gaudir del viatge…amb tots els qui hi ha al tren…i si baixen en una altra estació, recordar els bons moments en els quals vam compartir viatge…i disfrutar del paissatge per on passa el nostre tren…quan passa per el mar…les muntanyes i les valls…d’aquesta manera el dia que haguem de baixar a l’estació del més enllà…portarem l’aquipatge ple d’alegria i d’amor.

Les bruixetes que es pentinen quan plou i fa sol ens alegrem de compratir bagó amb tots vosaltres, els qui comenten sempre, els qui només ens diuen “bon dia”, els qui ens diuen “m’agrada” i amb els toca pebrots …encara que sigui  un “tren escombra”…A volarrrrrrrrrrrr!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

El pagès i els rucs…o el pagès ruc.



A primers del segle XX hi havia un pagés que se’n va anar a fira a comprar un ruc, però el qui en venia el va…enredar…i en lloc d’un en va comprar 12.

Per tornar cap a la masia va montar uns dels rucs i pel cami se li va acudir comptar-los: _Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze….caram m’he descomptat…Torne-m’hi: _Un, dos….Caram que em fata un ruc! Si que l’he fet bona que l’he perdut!

( Mai comptava el que anava montat, hehehe)

Comptant tota l’estona els rucs va arribar a la masia…i la seva dona al veure venir tot un ramat de rucs va sortir al carrer…

_Caram, si que has fet fira, Ramon!

_Calla, que he comprat dotze rucs i ara només en veig onze!

La seva dona rient a més no poder. No pateixes, desgracies. Tu només en veus onze i jo en veig tretze!

La pastora vella pallaresa.


Diuen que a primers del segle XX hi havia una pastora gran que pasturava un ramat per les valls de l’Alta Ribagorça. Era a darrers de març i ja feia bon temps i la pastora va dir:

_Març marcerol tan et temo com un caragol!

El març es va enfadar molt pel que va dir la pastora i diuen que li va dir a l’abril:

Abril gentil: _Deixa’m un dia,

Deixa-me’n dos,

I un que en tinc jo,

Ja faran tres…

I a aquesta mala vella,

Li farem perdre

Tots els corders.

I aquells dies va fer tant de fred i tantes glaçades que se li van gelar tots els corders a la pastora…menys un, que el va amagar devall de la seva faldilla…però li sortia la punta de cua i encara se li va gellar!

Aquest conte sempre me l’explicava la padrina Celestina…i quan feia bon temps cap a darrers de  març sempre deia: _No confieu que s’afileri el temps que no hagin passats els mal llevats.

( deixats)

Per què diem…”qui no et conegui que et compri”?


Tots hem dit aquesta expressió alguna vegada, però sabeu d’on ve?

Doncs diuen que uns estudiants de la universitat de Cervera  van robar un ruc que un pagès havia deixat lligat al tronc d’un arbre i al seu lloc s’hi va quedar un d’ells. A l’arribar el pagès va dir:

_On és el ruc…i que fas tu aquí, noi?

_Sóc jo el vostre ruc, amo. Era tan mal estudiant que déu em va castigar a ser un ruc un temps i ara he complert el meu càstig…així que aquí em teniu…

_Ai…desgràcies…ves a estudiar altre cop i fes més bondat! Li va dir el pagès.

Aleshores el pagès, que necessitava un ruc per treballar se’n va anar a fira a comprar-n’hi un altre…i veu al seu propi ruc que el venien uns nois ( els estudiants, companys del “ruc”) i dessimuladament s’atança a l’orella del ruc i li diu:

_Quina n’has feta ara? Noi…ja t’ho faras. Qui no et conegui que et compri!!

L’esperit del cementiri vell.


 Ja fa uns anys en un poble del Segrià hi havia unes nenes que els agradava anar a jugar al cementiri vell del poble.

Alli hi havia molt de misteri i llocs per amagar-se...Jugavem a que una havia de trobar a totes les altres…que eren “els esperits”.

Era una tarda d’hivern que hi havia la boira bastant baixa  i la colla de les nenes van a jugar al Cementi.

Per decedir qui “parava” van cantar la cançoneta…de pito, pito, com feien sempre.

Li va tocar buscar a les altres a la Lourdes. Va comptar fins a 50 i va començar a buscar  les amigues… Aviat les va trobar a totes…amagades per darrera dels nilxols.

Quan ja volien tornar a començar la Fina va dir…espantada:

_Calleu..no  heu sentit on soroll a la capella?

Ja tenim tota la colla amb unes orelles com a pampols escoltant…

_Siii..i mira l’herba és mou, va dir la Rosa!

_Marxem que serà algún esperit, va dir la Silvia…

La Lourdes que era de torre i no li feia por una herba que es moia va dir:

_Em sembla que no és cap esperit…Anem a veure que és!

_Doncs i vas tu…van dir totes alhora!

Va anar a poc a poc on havia vist l’herba moure’s quan va arribar aprop va sentir: Meuuu!

Era un gatet perdut i mig mort de fred…

_Aqui us presento a l’esperit del gat..Marrameuuu, va dir rient-se’n!

Aleshores tota la colla van quedar traquil·les i van jugar una estona amb el gatet, el qual va fer cap a la torre de la Lourdes  on ja tenia altres gatets i va ajudar a fer la “feina de gat” a caçar ratolins!

El sol i el vent.

Una vegada el sol i el vent descutien qui tenia més força per fer treure l’abric a un home que caminava per un bosc.

Deia el vent: _ Jo bufaré molt fort i li pendré l’abric!

El sol li va contestar: _Jo fare que se’l tregui tot solet!

El vent  va començar a bufar fort i més fort…Com més fort bufava, més es cordava l’abric l’home, fins i tot si va cordar un cinturó.

El vent molt enfadat  va dir al sol : _Ara et toca a tu, però si jo no li he pogut pendre. Tu vols que se’l  tregui solet?

Aleshores el sol va començar a escalfar i com més escalfava, més és descordava l’home el seu abric…i  al cap de poca estona se’l va treure.

Llavors el vent li va dir al sol: _Com t’ho has fet?

I el sol li contesta: _Sempre guanyaras més amb tendresa que amb duresa!

Per què no fem sempre com el sol..i fem les coses amb tendresa?

Sabeu per què diem “paga que és gata”?


Diuen que els estudiants de la universitat de Cervera una vegada van fer una jugesca amb el tarvener i la van dir:

Si ens endevines quin animal portem al sac et pagarem el doble i si no ens convides a sopar. (al sac hi havia un animal que meulava)

El taverner va aceptar la jugesca i els estudiants van demanar per sopar de tot i bo, tant de menjar com de beure, fins a treure el venpre de pena.

Hi ha l’hora de pagar li van dir al tabarner:

_Au, diguis. Què portem al sac?

_Doncs hi porteu un gat…

Aleshores els estudiants van treure a gata del sac i li van dir:

Paga que és gata!

L'home que es va equivocar de comptes

Diu que a darrers del segle XIX , als voltans de la Vall Fosca hi havia un home de mitjana edad,que tenia molts prats i diners i en veure que es quedaria conco va pensar: _El dia que jo mori, tot el que tinc anira a parar a l'estat ( colla de lladres), doncs no vull que els quedi ni un cèntim.

I s'ho va vendre tot. Al tenir els diners va calcular el que podia viure i gastar, va pensar: _Jo que puc morir...als 80, els meus pares van morir més jovens...i va dividir el capital, pels anys que ell calculava que li quedavem.

Durant aquells anys , no es va estar de res, bon menjar, bon vestir, viatges i tots els gustos. Però va arribar als 80 i ple de salut...i als 81, i als 82 i un mal dia se li van acabar els diners i diu que aleshores anava a captar de porta en porta i deia: _Què fariu caritat a un pobre que s'equivocat de comptes?.

Aquests conte me l'explicava el meu padri, que era fill de l'Alta Ribagorça i ell em deia que era veritat i no llegenda. A mi m'agrada per l'ejemple que dóna.


Mort de por


La llegenda que us explicaré, tot i que es coneguda en tot el món, cada poble la centra en el poble veí. No sé sap de quin lloc era, però d’on fos tampoc té gaire importància.

Era un home fanfarró i poruc, ell pensava que els altres no ho notaven, però se li veía a la cara. Una nit d’hivern es va trobar amb uns amics i van començar a fer tertulia. Primer van parlar del temps i d’altres coses quotidianes. Però al cap de poc la conversa, animada per un vell va derivar cap al tema de les bruixes, les temudes, malèfiques i terribles bruixes de Pedraforca.

El vell va explicar, amb tota classe de detalls que les bruixes, cada nit formaven una rondalla al bosc i que al mig i ballava el mestre boc fins a cansar-se i que després elles no paraven fins que els ossos els dien prou. I acabada la dança es dedicaven a les orgies més descabdellades on feien mofa de totes les creences cristianes. També elaboraven complicades pocions i encantaris per arribar a les festes volant amb les seves escombres.

Els deia que els agradava la sang de les criatures a les quals degollaven per treure’ls-la. Això les mantenía joves i belles. I tot i que preferien la canalla tampoc feien despreci d’algú jove i fort.

Parlant, parlant es va fer nit fosca i el nostre protagonista va haver de tornar al seu poble en una nit amb molt de vent i neu.

No havia caminat ni un quilòmetre quan qualsevol seroll entre les fulles del bosc l’espantava, però ell anava caminant. Per això quan va notar que algú l’agafava per les parts més baixes dels seus calçons la sang se li va quedar gelada. Segur que era una bruixa que volia la seva sang! En veure que no passava res es va quedar quiet i no va gosar a fer ni un pas més. Es va quedar tota la nit quiet  com una estatua perquè no l’hagafés la bruixa.

I d’aquesta manera el van trovar a l’endemà…quiet i fred. Durant la nit havia mort congelat. Aleshores van veure que els seus calçons s’havien enganxat en un matoll.

El probre infeliç, a més que de fred s’havia mort de por!!!