Aquell dissabte de febrer la colla de Plou i fa sol
van anar a la torre de la Lourdes a celebrar el seu sant.
Hi havia la Roser, la M Pau, la Pietat, la Maria, la Remei, El Javier, el Joan, el Josep, també
conegut com el senyor del Castell i la
petita Laia, filla de la M Pau.
Van sopar i poc després va exclatar una tempesta
d’aquelles poc corrents al febrer…amb llamps i trons.
Els grans parlavem al costat de la llar de foc, quan
van adonar-se que no hi havia la nena.
La Laia s’avorria amb la conversa dels grans i va
decedir anar a fer un tomb per la casa…i va arribar a les golfes…un lloc molt
devertit per una nena. Hi va trobar mobles vells…una forca de dimoni…i una
làmpada que semblava la dels contes…el que ella no savia era que, desde sempre que hi havia
aquella làmpada al racó més arraconat de les golfes, però va ser aquella
nit de tempesta, quan la Laia hi va ensopegar a l’ intentar sortir i baixar depressa abans
no se n'anés el llum ,quan va sentir un crid de dolor seguit de:
_A vuere si mires per on camines noia!!!!Tants anys
dormint i ara de cop i volta et desperten sense cap mirament!!!!!!
_Qui ets? Va preguntar la Laia, amb una veueta de
por…
_Sóc el geni i m’has trepitxat el peu, coi de
mocosa!!
_Jo no et volia fer mal! Va dir la Laia i va correr
cap baix tota espantada.
_A les golfes hi ha un geni, mama! Va dir, a
l’arribar a baix sence alé.
_Aveure nena…els genis només són als contes…no
existeixen. Seu i calma’t. Mira el foc que bonic…li va dir sa mare.
_Que l’he vist…és a les golfes…t’ho prometo!
Aleshores la Lourdes va dir:
_Anem tots a les golfes i veuras que alli només hi
ha trastes vells, alguns potser no saps que són, perquè ja no es fan servir
però no hi ha cap geni…Anem.
I ja tenim tota la colla “ d’excurció” cap a les
golfes…
Quan van arribar la Laia els va portar on hi havia
la làmpada i tots es van quedar bocabadats en veure el geni. El geni feia cara
de pocs amics, estava assegut a terra queixant-se del peu tota l’estona ...
_Veus com hi és,
mare? Va
dir la Laia.
_ I tant que hi sóc! Jo que dormia tan tranquil i va
aquesta mocosa ,em fum puntada a la “casa” i em treu de mala manera, però ja no
en trec res de queixar-me. Ara he de fer la meva feina així que...ara us he de concedir
un dessig…però al ser tanta colla només en podeu demanar un cadascú…i depressa que no
tinc tota l’eternitat, encara em fa mal el peu de la xafada que m’ha
fomut aquesta mocosa. Va dir el geni malhumorat…
El primer en demanar va ser el Joan, que és més
atrevit:
_Voldria que tothom i totdon tingués sempre salut!
_Et consediré la gràcia…a més de viure a Gràcia…de
que tu i els altres sanadors pugueu curar a tots els malalts, ja que si tothom tingués salut sempre seria un
desastre per a la gent que treballa
curant.
_El senyor de Castell va demanar al geni:
_Jo demano tenir sonmriures per regalar a tots.
_Doncs a tu et dono aquest nas de pallasso i
simpatía perquè la repateixis amb qui estimes.
Després va dir la Roser:
_Jo voldria que a totes les mascotes les estimessin
com jo al meu gat Llam.
_Faré que tothom sigui concien de quan pot tenir o
no tenir una mascota i aleshores si que tothom les cuidarà com tu el teu gat.
La Pietat va demanar:
_Jo voldria que tothom del món ens estimessim i
tenir bona armonia.
_Et concedé que tothom estimi als del seu entorn i
així si que hi haurà bona armonia a tot arreu.
_La Maria va dir:
_Jo voldria que no hi hagués pobresa…que tothom
tingués diners.
_Et concedeixo que la gent tingui els diners
necessaris per viure..així treurem l’envega…ja que tots tindran el mateix.
El Javier va demanar:
_ Jo voldria que tothom tingués sempre bons records.
_Doncs et condeixo que tothom pugui somniar sempre
amb coses bones…i que s’acabin els malsons.
La M Pau li va demanar al geni:
_Que cada any ens puguem reunir tota la colla per
demanar desitjos.
_L’amistad sempre us fara reunir i els dessitjos si
els voleu sempre es compliran. Recorda
que fa més qui vol que qui pot.
La Remei, tota pensativa va demanar:
_Jo vull un gran camp d’herbes remeieres per porder
regalar-les als meus amics i que es curin.
_Doncs les herbes remeieres no faltaran mai al bosc
ni als marges…tothom les pot cullir i mai el faran pagar…
La Lourdes va dir:
_Jo voldria veure cada nit els estels, com els veig
des de la finestra d’aquesta casa.
_Els estels sempre els veuras…només has de sortir al
balcó i mirar al cel.
I la Laia va dir:
_Jo també vull demanar un desig!!!
_I tant, mocoseta…què vols?
_Jo vull que la meva mare m’estimi sempre i que mai
em deixi…
_Tu ets qui m’ho posa més fàcil…una mare sempre
estima…i sempre ens cuida, fins i tot quan ja no hi és des del cel.
El geni se’n va tornar a la làmpada tot coixegant i
queixant-se.
Aleshores en Joan va dir:
Tots tenim dins una làmpada màgica, alguns la
freguen i la freguen i no tenen sort, altres ja han après la lliçó i els costa
poc trobar al geni de la seva màgia. Els bruixots i les bruixes ja anem amb una
làmpada incorporada i sabem donar sort a qui falta li fa. Però tots podem ser
bruixs i no tots ho contemplen. Per molt que freguin i freguin. No freguen la
làmpada que han de fregar, que és la que els bruixs tenim dins. Paraula de
bruixot!
I el geni, que no era un geni, si no un bruixot
castigat va sortir com un llamp de la làmpada màgica.Per fi lliure!!!!! i la
Laia, que s'habia espantat molt es va amagar sota la taula.
De sobte, el
mal bruixot anomenat "Aixafailusions! es va posar a plorar, tant i
tant,que començava fer-se un gran bassal al terra.
La Laia,
estava descolocada.. i ara, què passa? No entenia res... i es va acostar al
geni-bruixot. I dolçament li va eixugar les llàgrimes amb la vora del vestit.
La Laia sense saber-ho va acabar el càstig de l'Aixafailusions, perquè era
nena, pura i bruixa.
I la Laia i en Joan tocapebrots, varen anar cap a la
finestra mentre el bruixot ara anomenat "compleixilusions" marxava
volant amb la seva escombra...i sonava aquesta cançó…dedicada per tots els qui
creiem en la màgia:
