Ja feia molts dies
que no obria la porta de la torre amb les claus màgiques i avui m’han vingut
als dits mentre buscava uns papers.
A l’obrir he vist
un arbre verd, preciós...on m’hi esperàvem la padrina Celestia i el
meu pare.
_Caram...feia molt
que no em veníeu a veure, ja us enyorava!
_És que ara filla
ja no ens necessites...ja t’has fet gran...em va dir el pare.
_Mai seré prou gran
per escoltar-vos. Els vostres consells sempre em van bé i la vostra companyia
em reconforta.
_Au, no siguis així
i explica’ns coses, em van dir.
_Sabeu que penso
moltes vegades amb el que em dèieu de jove? Ara entenc els vostres consells,
fins i tot aquells que jo pensava que eren “antincs” ...Recordo quan als 18
anys em dèieu que només era una nena i que havia de vigilar a
no entrepussar a la vida i jo em creia que m’havia de menjar el
món...Ara jo parlo igual a ma filla...vaja que, teniu raó, ja em faig
gran, ehhehe
_Veus com ens dónes
la raó? Ara ja saps el que et convé...ja ets una dona madura.
_Caram...com una
mançana! Vaig dir per fer broma.
_Si...i disfruta de
la millor època de la teva vida...La maduresa és dolça com les mançanes
madures, aguelles que es fan al nostre tros.
I sense dir res més
em van donar un cistell ple de pomes i van desapareixen i jo em vaig quedar amb
una pau molt dolçaaa....