La posta del Sol.

Un cap vespre d’hivern un avi estava assegut en una passarel·la amb la vista clavada a l’infinit. La seva néta va seure al seu costat i li va dir:

_Què miris avi? El paisatge? A mi no m’agrada!

_Ah, conills! I per què no t’agrada?

_Aquest núbols vermells i aquests arbres em fan venir tristesa! No sé per què, però no m’agraden!

_No t’agraden perquè tu encara ets molt jove. A mi si. I saps per què? Em recorden a mi mateix, que ja sóc aprop de la posta de Sol de la meva vida!

_Doncs encara m’agraden menys! Vols dir que et moriràs aviat? Jo no vull que et moris mai, avi!

_No crec que em mori, demà mateix, dona. No pateixis! És un dir.

Mira la vida és una passarel·la com aquesta. Quan comences a caminar-hi ets jove i el Sol encara surt, no hi veus gaire i per això vénen les errades de joventut, però el Sol va pujant i al migdia de la vida es quan tenim més força i podem fer més coses. Formar una família, alçar una casa i fer-nos forts com a persones, però quan el Sol va baixant ja tenim companyia, la dels fills i la dels néts que s’asseuen al nostre costat per entendre junts la posta del Sol.

I la nena va mirar al seu avi i li va dir: _Ara que ho dius també és maca la posta del Sol!