El follet i la bruixeta.

Per un bosc de vora mar hi viu la bruixeta Remei… també coneguda com a la de Llevant.

És una bruixeta que mima les herbetes remeieres,  els arbres i els animals del bosc.

Un dia van venir al seu bosc una colla de bruixetes i bruixos acompanyats per la seva bruixeta-amiga de Ponent.

Ella els ensenyava casa seva tota contenta, quan la Maria Bruixibuls va veure alguna cosa amagada entre uns esbarzers.

_Sembla un follet amagat al cau! –va dir

_Sí que ho és! Va dir la Lourdes… però potser és un trapella i no enspodem refiar!

_Calla, dona… segur que és amic! - va dir la Roser

El follet va treure una mica el cap, i en veure al Joan, es va amagar més…

_Ostres! - va dir en Joan. Aquest follet va fer un dia una malifeta, i li vaig dir:"com surtis del teu cau et fotré un cop de bastó!". Van passar mil anys i aquí el teniu encara, pobre.. Em vaig oblidar d'ell, casun... Va, li diré que li perdono i li faré una casa ben maca :)

El follet va sortir desconfiat i mirant-se fixament el bastó d’en Joan:

_Fem les paus, però no vull cap casa… jo vull anar lliure pel bosc,que aquí hi estic molt bé.

I dit això se’n va tornar al seu cau… i no el van tornar a veure en tot el dia. (Segurament, tanta gent l’espantava i va posar terra pel davant)

Els amics de la Remei van passar el dia amb ella i per la tarda se’n van tornar a casa seva.

A l’endemà, la Remei pentinava la seva melena asseguda a la vora del riu i va notar que algú se la mirava… era el follet que tenia els ulls clavats en els seus cabells tan llargs i suaus com la seda…

_Em deixes que et pentini? - li va dir el follet.

_ No sé si fiar-me’n, no sé si les teves mans sabran fer anar la pinta d’or! A més, ja fa molts anys que no em fio de cap perruquer. Només les meves mans o les d’una fada em pentinen com a mi m’agrada.

Però el follet no es va fer enrera per una carbassa i cada dia li portava herbetes aromàtiques a la bruixeta… li portava farigola, romer, espígol…

Se la mirava mentre pentinava els seus cabells llargs i somniava amb el dia que els hi deixes pentinar.

I un dia, al cap d’un temps, tant i tant va insistir que la Remei liva dir:

_Jo no vull un home que només m’estimi pels meus cabells… vull que m’estimi si un dia me’ls tallo… que em faci companyia i sigui el meu còmplice i amic.

_Els teus cabells m’encanten, no t’ho negaré, però m’agrades com a persona, com a dona i com amiga. Si m’acceptes com a amic seré feliç! - va dir el follet.

I des d’aleshores que la bruixeta de Llevant esta més contenta que mai…No saben si pel follet que li fa companyia… o perquè al seu bosc tot sovint hi Plou i fa sol!