La parella d’avis.

En un poble petit hi havia una parella d’avis…els dos amb el caracter fort…no sabem qui dels dos era més tossut i amb una ecònima no gaire bona.

Tenien tres gallines…que cada dia ponien tres ous i cada dia per sopar la dona els feia fregits i se’n menjava dos ell i l’altre ella. Fins que un dia…la dona se’n va cansar i li va dir al seu home:

_No trobo just que cada dia et mengis tu dos ous…i jo només un. Si et sembla des d’ara una nit te’n meges tu dos i l’endemà me’ls menjo jo…així ho enem altrenat.

L’home tot enfadat li va dir: _Nooo, n’hi ho proposis…jo sempre m’he menjat dos ous i ara no canviaré…que per això sóc jo l’home!

_I jo la dona que cada dia plega els ous i els cuina…Ho farem a dies alterns.

_Que nooo…abans em moriré que et sortiras amb la teva.

_Doncs ja et pots morir! Li va dir ella.

A l’endemà…l’home es va quedar quiet…fent-se el mort.

Ella va veure que feia comedia, però li va seguir el joc. Va trucar a la funeraria…i va fer com si realment fos mort.

Quan l’havien de posar a la caixa ella va dir que li volia fer una abraçada…i xiuxuejant a l’orella li va dir: _Quants te’n menges? Ell: _Dos!...Doncs ja el podeu posar a la caixa.

El van posar a la caixa i van li fer la vetlla…ella de tant en tant se li atançava a l’orella i li preguntava si dos o un…i ell que dos…i ella: Doncs endevant, tossut!

I tot aquest estira i arronça va arribar fins al cementiri…Ella va demanar fer-li una ultima abraçada i li va dir a l’orella: _Quants te’n menges que ja som al cementiri? I ell: _Dos. T’he dit que dos!

Ella veient que era tan tossut que es deixaria enterrar viu…va i diu amb alta: _Dos menja’t els dos!!

I aleshores el tossut es va alçar de la caixa dient: _Jo sempre me’n menjaré dos…jo sempre me’n menjaré dos!

La gent va arrecar a correr, tota espantada i el sacristar, que anava coix deia: _Déu meu, diu que se’n menja dos…ajudeu-me a correr…que no vull que se’m mengi.

Com aquest home hi ha persones tan tossudes que es deixarien enterrar abans de reconeixer un error…