Aquell ramet de violetes.

Hi havia una bruixeta molt romàntica. Tenia per parella a un bruixot que se l’estimava molt, però no era gens detallista, mai es recordava dels aniversaris ni dates senyalades, això si , la seva bruixeta era la més maca, la més bona cuinera, la més de tot per ell, li queia la baba quan en parlava.

Un dia la bruixeta va començar a rebre al seu correu electrònic versos i postals d’alló més romàntic. A més aquell admirador anònim ho sabia tot d’ella. El dia del seu aniversari va rebre un ramet de violetes i cap dia li faltava el seu verset o la seva postal al correu.

Li contestava i li preguntava qui era i ell sempre li contesta: Un que t’estima, però mai li va enviar cap foto ni li va voler dir qui com era físicament.

Un dia que el seu home estava més murri que de costum, ella no se’n va poder estar i li va dir: No sé per què ets ets així i no com aquest home que sempre em mima! I li va ensenyar els versos que tenia al correu.

El seu marit no es va enfadar, només li va dir: _No saps que les persones no podem estar sempre de bon humor i alegres? Que la vida eta feta de moments feliços i tristos? Sóc jo qui t’escriu un verset cada dia, però també tinc moments baixos, en els quals tu no m’escoltes i em dius murri.

La bruixeta el va abraçar i li va dir: _ D’acord, tens raó. Jo t’escoltaré en els moments baixos, però tu no em deixis d’enviar el meu verset diari!

I segur a aquest conte ja li heu posat música…Sii…és la cançó “Un ramito de violetas”

http://www.youtube.com/watch?v=o1UhzRO-S60

La posta del Sol.

Un cap vespre d’hivern un avi estava assegut en una passarel·la amb la vista clavada a l’infinit. La seva néta va seure al seu costat i li va dir:

_Què miris avi? El paisatge? A mi no m’agrada!

_Ah, conills! I per què no t’agrada?

_Aquest núbols vermells i aquests arbres em fan venir tristesa! No sé per què, però no m’agraden!

_No t’agraden perquè tu encara ets molt jove. A mi si. I saps per què? Em recorden a mi mateix, que ja sóc aprop de la posta de Sol de la meva vida!

_Doncs encara m’agraden menys! Vols dir que et moriràs aviat? Jo no vull que et moris mai, avi!

_No crec que em mori, demà mateix, dona. No pateixis! És un dir.

Mira la vida és una passarel·la com aquesta. Quan comences a caminar-hi ets jove i el Sol encara surt, no hi veus gaire i per això vénen les errades de joventut, però el Sol va pujant i al migdia de la vida es quan tenim més força i podem fer més coses. Formar una família, alçar una casa i fer-nos forts com a persones, però quan el Sol va baixant ja tenim companyia, la dels fills i la dels néts que s’asseuen al nostre costat per entendre junts la posta del Sol.

I la nena va mirar al seu avi i li va dir: _Ara que ho dius també és maca la posta del Sol!

La Mini Fadeta.

Al bosc màgic de Plou i fa sol i viu una fadeta, tan, però tanmenudeta, que li diuen la “Mini Fadeta”.

És tan petiteta que ha d’anar sempre amb compte que no la trepitgi ningú, hi ha xocar quan vola.

Un dia es va trobar pel camí a un bruixot que remanava un bastó, jugant ( tots sabem qui podia ser, oi? Ehhehe) I sense voler la va tocar i va caure. Sort que el bruixot és sanador i la va curar desseguida, però per evitar que tornés a passar li va fer aquesta caseta tan boniqueta, que per ella és molt gran i ara només surt de tant en tant i ja no té perill de que la trepitgin.

El pallasso trist.

En un poble de Ponent hi vivia un pallasso, sempre feia riure als nens i als grans i sempre estava alegre, però vet aquí que un hivern es va engolfar la boira molts i molts dies i el nostre pallasso cada dia estava més ensopit i trist.

La seva dona que era una bruixeta la feia patir veure’l d’aquella manera i procurava animar-lo, posant coses blaves al seu boltan ( el seu color preferit) però ni amb això recuperava l’alegria.

Tot era culpa de la boira que no escampava, però la bruixeta sola no tenia prou màgia per fer-la marxar, així que un dia va demanar ajuda a els seus amics bruixots i bruixes, els de ponent, els de llevant els del Nord i els del Sud:

Els de Ponent van cridar al vent d’Aragó, els de llevant li van portar romaní i farigola, els del Sud taronges i mandarines i els del Nord van portar uns moixonets blaus que amb els seus cants, ajudats pel vent d’Aragó van fer marxar la boira i el nostre pallasso ja va recuperar l’alegria.

I els ocellets occitans s’han quedat a viure en uns arbres d’aprop de casa el pallasso per si torna la boira…

I vet aquí un gos i vet aquí gat que aquest conte s’acabat.

Amors bruixils!

Al bosc màgic de Plou i fa sol hi havia una bruixa i un bruixot que s’estimaven molt. El bruixot era escultor, feia estàtues per tots els del voltant, pels jardins, grabats en làpides i tots amb molta màgia, la bruixeta era la reina de les herbetes i juntament amb el bruixot sanador tenien cura de la salut de tots els de la casa. Però un dia el bruixot va haver de marxar, sense poder dir res a la seva bruixeta i la bruixeta es va enfadar molt.

El bruixot va haver de marxar per feina i li va escriure una carta a la bruixeta, on li explicava que tornaria aviat, però li va donar la carta a un follet, el qual la va amagar i no li va fer arribar..i és que el follet era un trapella i volia la bruixeta per ell.

Mentrestant el bruixot escultor també estava trist, ja que es pensava que la bruixeta ja no l’estimava, al no contestar a la seva carta.

El follet va intentar enamorat a la bruixeta, però només va aconseguir la seva amistat, ja que ella encara estimava al bruixot escultor, però al no tenir cap notícia d’ell es pensava que havia marxat perquè no l’estimava.

Això va durar cinc anys, fins que un bon dia la fadeta Lluitadora, que ara té més poder que mai, va fer que es trobessin pel carrer i puguessin aclarir el mal entès.

I des d’aleshores que a Plou i fa sol estan molt contents al veure als seus amics feliços, tots menys el follet, que ara li han perdut tots la confiança…i no li expliquen cap secret i es que les mentides sempre porten problemes. Així que ja ho sabeu..Val més posar-se una vegada roig que quaranta de groc!