La llegenda de sant Jordi del segle XXI.

En una masia de muntanya vivia una princesa sence corona, ni guardaespatlles, ni altres coses que acostumen a tenir les princeses…perquè només era la princesa perquè li deia el seu pare, però era replubicana.

Era una noia molt treballadora, que no li feia por res…ella es portava la casa, l’hort i unes terres que tenia aprop d’un bosc.

Vet aquí que un dia va trobar l’hort tot trepitxat, als caballons desfets i tot malmés.

Quina ràbia…ara que tenia les faves apunt de poder cullir xiulets…l’enciam apunt per menjar  i els espinacs en plena producció…quin fill de mala mare li havia fet aquell desastre?

Es va amagar darrera una espona armada d’una forca i va esperar, pacientment a que aparegues la béstia o persona que li havia fet aquell desastre.

Va haver d’esperar unes hores, però siii…era una béstia grossa, semblant a llangardaix gran, molt gran i amb cara de mala bava.

Ella va sortir amb la forca apunt…però la bèstia li plantava cara…però ella més…primer li va clavar un cop de forca a la cua, però encara va ser pitxor…la béstia se li va girar i li volia mossegar…No va veure d’on venia, però semblava que algú li havia tirat un roc al cap…No li va fer gaire mal, però si el suficient perquè ella el pugués lligar a un arbre…Un cop ja havia lligat al “drac” va veure que venia el bruixot  Jordi, tot corrent per ajudar-la. Li va dir al drac: _Si no vols rebre cop de bastó fer el favor de no fer maleses…I el drac que tenia molta por al bruixot va marxat i no el van tornar a veure. Llavors el bruixot Jordi va regalar una rosa a la princesa.

I des d’aleshores per celebrar aquesta diada…els amics i amigues, i les parelles es regalen roses els uns als altres en senyal d’amor i amistad.

El drac de sant Jordi de Plou i fa sol.

El dia de sant Jordi el van celebrar la colla de Plou i fa sol al bosc de vora el mar…Hi eren tots…bruixes, bruixots, senyor del castell, el follet amic de la Remei, gat, gata, xut i meuca * ( aquests amb molta son, ja que era de dia).

Van començar el dia amb torrades, una confitura de fruita del bosc i unes infusions d’herbetes, tot fet per la   Remei…Mmm…bonissim!

Després d’esmorzar van anar a buscar roses silvestres per les bruixetes…i entre uns rosers…el senyor del castell va veure alguna cosa que es movia…i la Lourdes va dir:

_ Quin bitxo hi ha per aquí?

_Res, dona…sembla mentida que siguis filla de torre *! Va dir el seu home…Potser era un talp…ara ja no hi veig res!

Van continuant la recerca de flors del bosc, però de tant en tant…alguna herba semblava que es movia...

El follet va dir…Potser és un amic meu , molt timit que viu al bosc vei…no deu voler sortir per timidesa…deixeu-lo, si vol ja sortirà, però vigileu no el trepitxeu.

Tots li van donar la raó i van continar el passeig pel bosc…Va arribar l’hora de dinar i al costat d’un rierol i van parar la taula per dinar.

Una xatonada feta per la Remei.

Unes truites variades, festes pel senyor del Castell.

Una escalibada de pebrots, alberginya, ceba i carbasso, feta pel Joan.

Unes coques de recapte de Lleida que va portar la Lourdes.

Les de Girona van portar pa de sant Jordi i pastís.

I l’Òscar va portar un vi i un cava que diu que només el venen els pescadors.

Tot bonissim…digne d’un dia de festa!

Quan ja acaben de dinar aprop d’unes mates…van tornar a notar…el bitxo…que es movia…

I el Joan va dir: Ja em toques massa els pebrots, siguis follet, persona o animal…surt o et fumo cop de bastó!

Mentre deia això…el gats i els xuts…estaven vigilant..sobretot la Mixifú estava apunt de cacera…tots se la miraven mentre s’atançava a poc a poc…es va llençar i amb l’urpa va treure un llangardaix…gros que semblava un drac petit.

Tots es van posar a  riure i van dir…Mira el drac de sant Jordi…però avui l’ha matat…una gata!!!

I per seguir la tradició uns metres més enllà van veure un roser precios, ple de roses roges que els bruixots i el follet van collir per regalar a les seves bruixetes.

Ah…i el llangardaix va ser el dinar de festa dels gats i els xuts!

*Filla de torre= Haver nascut en una masia.

*Meuca= Òliba.

La parella d’avis.

En un poble petit hi havia una parella d’avis…els dos amb el caracter fort…no sabem qui dels dos era més tossut i amb una ecònima no gaire bona.

Tenien tres gallines…que cada dia ponien tres ous i cada dia per sopar la dona els feia fregits i se’n menjava dos ell i l’altre ella. Fins que un dia…la dona se’n va cansar i li va dir al seu home:

_No trobo just que cada dia et mengis tu dos ous…i jo només un. Si et sembla des d’ara una nit te’n meges tu dos i l’endemà me’ls menjo jo…així ho enem altrenat.

L’home tot enfadat li va dir: _Nooo, n’hi ho proposis…jo sempre m’he menjat dos ous i ara no canviaré…que per això sóc jo l’home!

_I jo la dona que cada dia plega els ous i els cuina…Ho farem a dies alterns.

_Que nooo…abans em moriré que et sortiras amb la teva.

_Doncs ja et pots morir! Li va dir ella.

A l’endemà…l’home es va quedar quiet…fent-se el mort.

Ella va veure que feia comedia, però li va seguir el joc. Va trucar a la funeraria…i va fer com si realment fos mort.

Quan l’havien de posar a la caixa ella va dir que li volia fer una abraçada…i xiuxuejant a l’orella li va dir: _Quants te’n menges? Ell: _Dos!...Doncs ja el podeu posar a la caixa.

El van posar a la caixa i van li fer la vetlla…ella de tant en tant se li atançava a l’orella i li preguntava si dos o un…i ell que dos…i ella: Doncs endevant, tossut!

I tot aquest estira i arronça va arribar fins al cementiri…Ella va demanar fer-li una ultima abraçada i li va dir a l’orella: _Quants te’n menges que ja som al cementiri? I ell: _Dos. T’he dit que dos!

Ella veient que era tan tossut que es deixaria enterrar viu…va i diu amb alta: _Dos menja’t els dos!!

I aleshores el tossut es va alçar de la caixa dient: _Jo sempre me’n menjaré dos…jo sempre me’n menjaré dos!

La gent va arrecar a correr, tota espantada i el sacristar, que anava coix deia: _Déu meu, diu que se’n menja dos…ajudeu-me a correr…que no vull que se’m mengi.

Com aquest home hi ha persones tan tossudes que es deixarien enterrar abans de reconeixer un error…

El follet i la bruixeta.

Per un bosc de vora mar hi viu la bruixeta Remei… també coneguda com a la de Llevant.

És una bruixeta que mima les herbetes remeieres,  els arbres i els animals del bosc.

Un dia van venir al seu bosc una colla de bruixetes i bruixos acompanyats per la seva bruixeta-amiga de Ponent.

Ella els ensenyava casa seva tota contenta, quan la Maria Bruixibuls va veure alguna cosa amagada entre uns esbarzers.

_Sembla un follet amagat al cau! –va dir

_Sí que ho és! Va dir la Lourdes… però potser és un trapella i no enspodem refiar!

_Calla, dona… segur que és amic! - va dir la Roser

El follet va treure una mica el cap, i en veure al Joan, es va amagar més…

_Ostres! - va dir en Joan. Aquest follet va fer un dia una malifeta, i li vaig dir:"com surtis del teu cau et fotré un cop de bastó!". Van passar mil anys i aquí el teniu encara, pobre.. Em vaig oblidar d'ell, casun... Va, li diré que li perdono i li faré una casa ben maca :)

El follet va sortir desconfiat i mirant-se fixament el bastó d’en Joan:

_Fem les paus, però no vull cap casa… jo vull anar lliure pel bosc,que aquí hi estic molt bé.

I dit això se’n va tornar al seu cau… i no el van tornar a veure en tot el dia. (Segurament, tanta gent l’espantava i va posar terra pel davant)

Els amics de la Remei van passar el dia amb ella i per la tarda se’n van tornar a casa seva.

A l’endemà, la Remei pentinava la seva melena asseguda a la vora del riu i va notar que algú se la mirava… era el follet que tenia els ulls clavats en els seus cabells tan llargs i suaus com la seda…

_Em deixes que et pentini? - li va dir el follet.

_ No sé si fiar-me’n, no sé si les teves mans sabran fer anar la pinta d’or! A més, ja fa molts anys que no em fio de cap perruquer. Només les meves mans o les d’una fada em pentinen com a mi m’agrada.

Però el follet no es va fer enrera per una carbassa i cada dia li portava herbetes aromàtiques a la bruixeta… li portava farigola, romer, espígol…

Se la mirava mentre pentinava els seus cabells llargs i somniava amb el dia que els hi deixes pentinar.

I un dia, al cap d’un temps, tant i tant va insistir que la Remei liva dir:

_Jo no vull un home que només m’estimi pels meus cabells… vull que m’estimi si un dia me’ls tallo… que em faci companyia i sigui el meu còmplice i amic.

_Els teus cabells m’encanten, no t’ho negaré, però m’agrades com a persona, com a dona i com amiga. Si m’acceptes com a amic seré feliç! - va dir el follet.

I des d’aleshores que la bruixeta de Llevant esta més contenta que mai…No saben si pel follet que li fa companyia… o perquè al seu bosc tot sovint hi Plou i fa sol!