Arbre de llum.

Feia uns dies que no obria la porta de la torre dels somnis i avui l’he tornat a obrir i he vist l’ametller…aquell que teníem davant mateix de la torre…que floria pel meu sant ( 11 de febrer) i més tard i anava a collir omellons * , a l’ombra del qual havia jugat , reflexionat , rigut i plorat moltes vegades.

Però avui hi he vist una llum de pau i alegria que m’alegrat el dia!

Estareu pensant que us diu aquesta bruixeta, que sembla que enyori un arbre…Doncs no us falta gens de raó…Quan obro aquesta porta dels records…sempre enyoro alguna cosa…però alhora gaudeixo del seu record.

I ara aquesta bruixeta sabeu que farà? Menjar-se unes ametlles torrades per acabar de recordar, ehhehhe.

*Omellons: Ametlles verdes, també un poble de les Garrigues.

Somni verd de bruixetes.

Aquell dia les bruixes van acabar cansades…Es van passar tot el dia netejant el bosc…van treure les rames i herbes seques, van mirar que tots els animals estesin bé i tinguessin ben fet el niu, ja que l’hivern és dur…I a l’arribar la nit van caure rendides…i quan van anar a dormir, les 2 van somniar una cosa així:

Al bell mig del seu bosc hi passava un tren amb bagonetspetits des dels quals es podia tocar els arbres per treure’ls les fulles mortes i esporgar-los…i es podia accedir als nius dels moixons per veure si estaven bé…Va ser un somni que els va ajudar a descansar…i a l’endemà les 2 es van llevar amb moltes ganes de treballar…i a l’hora d’esmorzar van dir: _Hem de posar eltrenquet aviat!!!

Així que agafem el tren i anem…a somniar!!!!!

Amors de caragols.

Al bosc màgic de Plou i fa sol es van conèixer un bon dia el caragol Banyetes i la caragolina Clasquestes.

La caragolina…era una bona “pubilla” i quan el caragol li va demanar per casar-se li va dir que ella volia tenir una casa.

_Però si ja tenim. La portem sempre damunt! Li va dir el caragol.

_Si, però no em conformo amb aquesta caseta tan perita…Ni a la teva ni a la meva hi cabem els dos…així que, si et vols casar amb mi…Jo vull tenir una casa per viure els dos còmodament.

Caram de Clasquetes…Nena rica! Ara com faig jo una casa…va pensar el Banyetes…i anava caminant pel bosc…quan va ensopegar amb un test trencat…i va veure que arreglant-lo una mica podia ser una bona casa per viure amb la seva estimada caragolina.

I es va posar a la feina..Va fer unes escaletes…va plantar molsa…i unes herbetes, també hi posar una aixeta per poder tenir sempre la caseta humida…i ho va ensenyar a la Clasquetes…En veure-ho va estar molt contenta i els caragols se’n van anar a viure la caseta i des d’aleshores que són feliços . Ah! I no tingué por! Ningú…encara que sigui de Lleida els plegarà, collirà ni caçarà per fer-los a la llauna ni amb samfaina.

I avui toca cantar: Caragol treu banya, puja a la muntanya….