La bruixeta del pinte de plata.

En un lloc màgic aprop d’una serreta on és fa timó va néixer una bruixeta rosseta, (tot i que ara es tenyeix morena )…i molt maca. Va néixer una matinada de juliol estelada…per això li vam posar Celístia.

Ja de petita ella volia pentinar bruixes..però no tenia pinte d’or. Pentinava les nines amb un pinte de plàstic, però no tenia màgia.

De més gran va aprendre a pentinar bruixetes i bruixots…ara ja no eren ninos, però tampoc tenia el pinte que ella necessitava per deixar-los plens de màgia.

Tot i això pentina a totes les bruixetes, bruixots, follets i fades que li van a la seva perruqueria i tots són l’enveja del barri…Qui t’ha pentinat? _Deu ser la bruixeta Celístia, oi? Clar, ja pot ella té mans de plata…i el llum dels estels._Jo també hi aniré demà…diu una altra veïna.

Un dia una bruixeta ratolina va veure a la Celístia trista i va dir a la seva padrina, la bruixeta pallaresa del timó: _Padrina…que la mama esta trista perquè voldria pentinar amb pinte d’or i no en té! I la seva padrina li va contestar: Unes mans de plata han de tenir un pinte de plata..que és del color dels estels…Ara ve el seu aniversari…i li direm al bruixot joier que li faci unes arracades i un collaret que siguin uns pintes de plata..Així ja podrà donar als seus clients més màgia.

I avui que és el seu aniversari…la bruixeta ratolina li ha donat els seus pintes de plata.

I les bruixetes de Plou i fa sol…li desitgem a la bruixeta dels estels que sigui per molts i molts anys…i tingui una llarga vida plena de salut i joia!

Per molts anys, filla!

El lloc màgic de la bruixeta pallaresa del timó.

A les bruixes i als bruixots no els prometis , si no els dons, hehehe

Us vaig prometre que us parlaria d’un lloc màgic…una serreta petitona que hi ha a peu del camí de les bruixes de la Pda Pla de Montso de Lleida.

És una serreta on es fa romer, timó, herba sanguinària i alguna altra herba. Doncs aquell era el meu lloc màgic de joveneta…queda en un lloc molt poc transitat, només hi passa algun veí molt de tant en tant amb el tractor.

Jo hi anava cada divendres sant a collir les herbetes de tot l’any…quan era viva la padrina amb ella…i quan ella va morir jo sola…alli podia estar més en contacte encara amb el camp. Em collia una branca de timó…i l’olorava…em donava serenor. Seia en una pedra i pensava…si estava trista em desfogava…plorava si en tenia ganes…i reia sola si calia.

Aquell lloc sap molts secrets…ja que els hi explicava…i sempre, sempre em va escoltar…i jo diria que aconsellar…ja que mai en vaig marxar decebuda. Quan vaig venir a viure a Lleida cuitat vaig deixar d’anar-hi. Només hi vaig de tant en tant de visita.

Fa poc hi vam anar amb la Remei i el meu home…li vaig ensenyar el meu raconet d’herbetes i ella hi va collir la seva herba…el romer. Jo diria que la “meva serreta” va estar contenta de qui hi anés amb ella…que estima tant les herbes i li va regalar el romer amb molt de gust.

De totes maneres si un dia me’n passa alguna de grossa i em vull…perdre…segur que aniré allí..i aviso a la família que no m’hi vinguin a buscar…ja tornaré…més tranquil·la i serena…amb les piles carregades al meu lloc màgic.

El fantasma juganer.

Aquella tarda xafogosa la Celèstia, el Joel i la Geni es van trobar com cada tarda.

_On anem aquesta tarda? _ Va dir la Geni.

_A les pisicines…va dir el Joel…poc convençut.

_Sempre anem allí , ja n’estic cansada! Va dir la Celèstia.

Aleshores diu el Joel: Podríem anar a tafanejar a la torre abandonada del comte Jaumet.

_Si, home! Va dir la Jeni…i si ens surt el fantasma, què?

_La Celèstia va obrir un ulls com a plats: _Fantasma? Doncs que surti…almenys farem alguna cosa diferent…On és aquesta torre?

_Hem d’anar-hi en bicicleta…és cap al camí de la partida de la Coma, va dir el Joel.

I tots van anar a buscar les bicis i ja els tenim tots camí de la torre del comte Jaumet.

La Geni no estava gaire segura, però per no quedar-se sola a casa…va anar amb ells.

Van fer uns sis quilòmetres fins arribar a la torre abandonada.

_Aquí tenim la torre, va dir el Joel.

La torre, només vista de fora ja no invitava a entrar, tota deixada , amb un herbassar on rienavem les argelagues*.

_Vigileu on poseu els peus que punxen aquestes herbes, va dir la Geni.

_Uii, no cal que ho juris…va dir la Celèstia que s’havia punxat amb una.

Barallat-se amb les argelagues, grama i altres herbes van arribar fins a la porta.

Al costat mateix de la porta ja hi van trobar un…habitant..que va espantar a la Celèstia.

_Ai…surt d’aquí…bèstia fastigosa!!!

El Joel rient: _ A tu ja no et cal fantasmes…et fa por una sargantana?

_Entrem o no? Va dir la Geni. Jo no he vingut fins aquí per veure només argelagues i sargantanes..vull veure si hi ha fantasmes o només fantasmades.

_Mira la qui tenia por i no volia venir, va dir la Celèstia.

I tots van empènyer la porta vella de fusta vella i recremada del sol que no els va oferir cap resistència.

A l’entrar…un altre la Geni va sentir que li feien pessigolles a l’esquena…Aiii, esteu quiets!

Els altres es van mirar: No t’hem tocat! Era una teranyinassa que penjava del sostre i li havia tocat l’esquena…La Geni va respirar tranquil·la.

Van anar mirant per allí i només hi trobaven trastos vells, pols i teranyines.

Ja volien marxar, quan van sentir una veu de nen que deia: _Voleu jugar amb mi???

Tots es van mirar..i es van dir amb la mirara que cap d’ells havia parlat.

Van mirar i van veure com una silueta de nen al seu darrera.

Tots van quedar emporoguits…i abans que marxessin per cames la veu els va dir:

_No us faré cap mal..només vull jugar…aquí m’avorreixo!!

_Qui ets? _Va dir el Joel…amb la veu tremolosa?

_Sóc el Jaumet…i estic trist perquè ningú vol jugar…tothom s’espanta quan em veu!

_Doncs…juguem…a què vols jugar? Va dir la Celèstia…

_A pilota…per aquí en tenim una…va dir…el fantasma…Jaumet.

Van jugar una estona, però el Jaumet…saltava molt i agafava la pilota al vol…aquests fantasmes tramposos!

Al cap d’una estona es van despedir del Jaumet i van tornar cap al poble.

La Geni els va explicar….deien que en aquesta torre hi havia viscut un nen que es va ofegar a la bassa que hi ha més amunt…i els seus pares van abandonar la casa arranat de la seva mort.

Realment el que van veure la colla de joves era el fantasma? S’ho van imaginar? Era simplement un nen que era per allí i tenia ganes de jugar?

La bruixeta que us ho explica no ho sap…és un conte…i als contes tot es pot creure…així que..podeu creure el que més us agradi.

*Argelaga= Una herbota que punxa molt.